Pestanyes primàries

Últims concerts

Benny Green

Nascut a Nova York el 1963, Benny Green es va traslladar durant la seva infància a Berklee (Califòrnia), on va començar a estudiar piano als set anys d’edat. Sota la influència musical paterna, Benny es va interessar ben aviat pel Jazz memoritzant els solos de Parker, Monk i altres mestres, a partir d’audicions discogràfiques.
Abans dels setze anys, ja treballava esporàdicament acompanyant a cantants com Fay Carroll, en grups escolars i en petites formacions pròpies. Va col·laborar amb el trompetista Eddie Henderson i va ocupar la plaça de pianista en una big band dirigida per Chuck Israels, fins que al 1982 va decidir retornar a Nova York, on va conèixer a Walter Bishop, a qui Benny Green considera com una de les seves influències més importants, i amb qui va estudiar durant tot un any. Bishop li va presentar al saxofonista Bobby Watson, amb qui va col·laborar durant un temps.

Entre 1983 i 1987, va treballar acompanyant a Benny Carter, fins que a l’Abril del 87, entrà a formar part del Jazz Messengers d’Art Blakey. Benny va estar amb Blakey el setembre del 89, moment en el que començà a treballar per Freddie Hubbard. Apadrinat per Oscar Peterson, Benny va obtenir al 1993 el 'Glen Gould International Protege Prize', un prestigiós premi atorgat per la Fundació Glen Gloud i la ciutat de Toronto. Aquest mateix any, Benny va reemplaçar a Gene Harris al trio de Ray Brown, en el que es va convertir en peça fonamental fins al 1997. A partir d’aquest moment, Benny va tornar a la seva carrera en solitari i dirigint els seus propis trios, acompanyant a artistes com Diana Krall, o fent recitals de Piano Solo.

La seva producció discogràfica, inclou un centenar d’enregistraments, avalant la transcendència d’aquest jove artista. Com acompanyant ha enregistrat, entre molts d’altres, amb Betty Carter, Art Blakey i els Jazz Messengers, Freddie Hubbard, Bobby Watson, Milt Jackson o Diana Krall. Destaquen especialment els seus discos amb el trio de Ray Brown: 'Bass Face', 1993 i 'Don’t easy' 1994, 'Seven steps to heaven', 1995 i 'Super Bass', 1996.
Com a líder dels seus propis grups, la carrera de Green s’inicia amb l’enregistrament de dos àlbums per a la discogràfica holandesa Criss Cross; 'Prelude', 1988 i 'In This direction', 1989. A partir del 90, enregistra amb Oscar Peterson una sèrie de magnífics àlbums per a les discogràfiques Blue Note i Telarc.

Incansable estudiós de tots els estils de piano, Benny Green cita a Erroll Garner, Phibneas Newborn, Bud Powell i Oscar Peterson com les seves principals influències. La seva concepció personal del Jazz pot resumir-se en paraules pròpies: '... per a mi, i per a molts músics que admiro, l’objectiu és concentrar-se en el swing, passar-ho bé i compartir tot això amb el públic. Si sóc capaç de fer arribar aquesta idea a la gent, penso que estaré fent quelcom d’important.'

Febrer 2001