Pestanyes primàries

Últims concerts

Daniel Humair

Degà dels percussionistes europeus del Jazz modern, Humair ha estat un dels músics més respectats i actius de la comunitat internacional del Jazz. Les tres dècades que porta contribuint a la música improvisada van estar reconegudes oficialment quan en l’any 86 va ser anomenat “Chevalier des arts et lletres” pel govern francès, o també perquè en el 87 se li va concedir el “Gran prix du Jazz” per SACEM, a més en el 88 va rebre els més grans honors de l’Acadèmia Francesa de l’Enregistrament, rebent el premi Charlie Parker.
Neix a l’any 38 a Ginebra i s’inicia en la percussió amb 7 anys. La seva dedicació professional comença en el 55, després de guanyar el concurs anual per amateurs en el Festival Internacional de Jazz de Zuric. Va passar molts anys actuant en el seu país natal i fent tours per Bèlgica, Alemanya i Suïssa abans de instal·lar-se a París en el 58, on començarà a treballar amb llegendaris artistes de Jazz com Lucky Thompson, Oscar Pettiford, Kenny Dorham i Chet Baker. En el 59, Humair forma trio amb el pianista Martial Solal, aquesta serà la primera d’una sèrie de col·laboracions musicals que ha continuat fins l’actualitat. A finals dels 60’s s’uneix a la European Rithm Machine de Phill Woods i forma part d'un trio amb el violinista Jean-Pouc Ponty i l’organista Eddy Louis.
En el 70 va ser reconegut com a millor percussionista per “International Jazz Critics Poll”. A partir del 71 fins el 77 treballa de forma independent, envoltant-se d’artistes com Herbie Mann, Lee Konitz o Anthoni Braxton, abans de formar un trio amb el baxista Hebry Texier i el saxofonista François Jeaneau. Aquest trio va ser aclamat com a formació més agosarada del seu temps.
Actualment la seva preocupació és el trio format amb Humair-Küan i Jenny Clark, encara que també el podem veure liderant el seu propi grup i fent aparicions puntuals amb els seus vells companys Solal i Portal.
Humair és una persona creativa per naturalesa, combinant la música amb les arts plàstiques. Ha mantingut el seu interès musical i visual col·laborant en diferents bandes sonores de pel·lícules com “L’últim tango a París” de Bertolucci. És també autor d’un llibre titulat “Drum Book”, text d’ensenyança musical que presenta un sistema tècnic teòric revolucionari, incorporant exercicis visuals.

Febrer'99