Bio
El 1961, Eddie Palmieri va fundar –junt amb el trombonista Barry Rogers- La Perfecta, una orquesta fonamental dins la història del jazz llatí. La banda, però, va fer fallida per motius econòmics i va desaparèixer el 1968. Palmieri va continuar amb la seva carrera com a pianista, tocant amb influents músics, com Tico o Cachao.
Ara, 36 anys després, Palmieri torna als escenaris amb una formació que vol ser la continuació d’aquell projecte desafortunat i ens presenta l’exhuberant debut de La Perfecta II, de forma que el llegendari pianista pren novament la seva trajectòria més salsera dels anys seixanta. Amb 'Ritmo caliente' demostra que és capaç de revisitar el seu antològic àlbum, ‘La Perfecta’, donant múltiples formes als ritmes llatins, enginy i un toc de l’estimada música clàssica de Palmieri.
'Estic molt emocionat amb les oportunitats que Concord m’ha donat, però d’entrada no estava segur de fer el meu primer àlbum per aquest segell i revisitar el so de ‘La Perfecta’. Ho vaig fer com un tribut a Barry, amb un element espiritual i la seva habilitat d’enlluernar la gent amb la història del Latin Jazz, que tant m’estimo. Sempre estic en fase d’aprenentatge, el que em dóna vigorositat i m’excita cada cop més i més', explica el pianista.
Palmieri, guanyador de set premis grammy, esta considerat un dels millors pianistes de latin del món, de la segona part del segle XX i inicis del XXI. La seva habilitat per fusionar ritmes de la seva herència hispana, amb ritmes de jazz influïts per Thelonius Monk i McCoy Tyner el van convertir, inmediatament, en una estrella quan va fer els mítics concerts al New York's Palladium Ballroom, durant els anys 50 i 60.
A pesar de la seva edat, Palmieri ha continuat amb les seves innovacions estilísiques al llarg dels anys, creant els àlbums clàssics de Tico i, més endavant, mesclant salsa amb R&B, pop, rock, conjunts vocals espanyols i impovisació jazzística. Ara que Tito Puente ens ha deixat, Palmieri amb els seus 66 anys, ha agafat el relleu i està molt satisfet de considerarse l’ambaixador del jazz llatí arreu del món.
'Tito va ajudar molt a extendre aquesta música arreu del món i, mentre jo mateix pugui, per salut i energia, continuaré enregistrant i fent concerts per donar a conèixer al món aquest magnífic llegat musical', diu Palmieri. 'Els ritmes continuen excitant ja que t’envolten de la mateixa manera que van fer els sons africans quan es van iniciar a mesclar amb els ritmes caribenys. Es tracta de trobar noves vies i maneres d’entendre aquests patrons complicats i després crear nous arranjaments per a la meva banda i la meva música'.
'Hem estat treballant junts durant molts anys, és com un bon equip de bàsquet, el que interessa és la manera que tenim de concentrar i sincronitzar la música. La majoria primer passa pel meu cap i posteriorment tenim l’estructura base. De vegades és com una equació matemàtica. Però més tard s’ha de traduir en emoció, i és aquí quan la reacció del públic es comença a notar', diu Palmieri del seu grup.
L’efusiva personalitat d’Eddie Palmieri i la seva forma de treballar, de vegades fins i tot científica, analitzant ritmes i cadències, l’ha convertit en un excepcional músic que, fins i tot, ha estat cridat per col.laborar en projectes de free – jazz.
La constància en el seu treball amb el latin jazz ha fet que tot al seu voltant creixi exponencialment en els últims anys, començant pel públic que assisteix als seus concerts i la seva creació musical.
Als 11 anys va prendre classes de piano clàssic i va actuar, fins i tot, al Carnagie Hall, però ell preferiex explicar la versió extra oficial, que diu que va arribar al piano gràcies al seu germà gran Charlie, que participava en típiques bandes de Latin Jazz. 'Volia ser el seu bateria, i portar aquestes caixes plenes de timbales amunt i avall, però la meva mare va dir que un músic professional no pot portar-se ell mateix els instruments. Va ser llavors quan li vaig vendre la bateria al meu oncle i vaig seure al piano per sempre més'.
Amb la inspiració de Machito, Tito Rodríguez (amb qui va actuar eventualment ), Tito Puente i altres estrelles del Manhattan's Palladium, Palmieri va fer el seu debut professional amb la Johnny Sequi's Orchestra, el 1955. Va organitzar el seu grup, La Perfecta, després de trobar-se amb el trombonista Barry Rogers al Triton club, un altre dels antològics clubs novaiorquesos per ballar de l’època. Els dos van instaurar una banda composta per dos trombons, flauta, piano, baix i percussions llatines. L’orquestra ràpidament es va fer popular, dominada pel so de la trompeta. El 1973, va guanyar un Grammy. Més tard, va retornar als salons de ball, per tornar definitivament al jazz llatí el 1994, enregistrant ‘Palmas’, i instaurant, juntament amb NARAS, el premi Grammy de Jazz Llatí.
Ara, 36 anys després, Palmieri torna als escenaris amb una formació que vol ser la continuació d’aquell projecte desafortunat i ens presenta l’exhuberant debut de La Perfecta II, de forma que el llegendari pianista pren novament la seva trajectòria més salsera dels anys seixanta. Amb 'Ritmo caliente' demostra que és capaç de revisitar el seu antològic àlbum, ‘La Perfecta’, donant múltiples formes als ritmes llatins, enginy i un toc de l’estimada música clàssica de Palmieri.
'Estic molt emocionat amb les oportunitats que Concord m’ha donat, però d’entrada no estava segur de fer el meu primer àlbum per aquest segell i revisitar el so de ‘La Perfecta’. Ho vaig fer com un tribut a Barry, amb un element espiritual i la seva habilitat d’enlluernar la gent amb la història del Latin Jazz, que tant m’estimo. Sempre estic en fase d’aprenentatge, el que em dóna vigorositat i m’excita cada cop més i més', explica el pianista.
Palmieri, guanyador de set premis grammy, esta considerat un dels millors pianistes de latin del món, de la segona part del segle XX i inicis del XXI. La seva habilitat per fusionar ritmes de la seva herència hispana, amb ritmes de jazz influïts per Thelonius Monk i McCoy Tyner el van convertir, inmediatament, en una estrella quan va fer els mítics concerts al New York's Palladium Ballroom, durant els anys 50 i 60.
A pesar de la seva edat, Palmieri ha continuat amb les seves innovacions estilísiques al llarg dels anys, creant els àlbums clàssics de Tico i, més endavant, mesclant salsa amb R&B, pop, rock, conjunts vocals espanyols i impovisació jazzística. Ara que Tito Puente ens ha deixat, Palmieri amb els seus 66 anys, ha agafat el relleu i està molt satisfet de considerarse l’ambaixador del jazz llatí arreu del món.
'Tito va ajudar molt a extendre aquesta música arreu del món i, mentre jo mateix pugui, per salut i energia, continuaré enregistrant i fent concerts per donar a conèixer al món aquest magnífic llegat musical', diu Palmieri. 'Els ritmes continuen excitant ja que t’envolten de la mateixa manera que van fer els sons africans quan es van iniciar a mesclar amb els ritmes caribenys. Es tracta de trobar noves vies i maneres d’entendre aquests patrons complicats i després crear nous arranjaments per a la meva banda i la meva música'.
'Hem estat treballant junts durant molts anys, és com un bon equip de bàsquet, el que interessa és la manera que tenim de concentrar i sincronitzar la música. La majoria primer passa pel meu cap i posteriorment tenim l’estructura base. De vegades és com una equació matemàtica. Però més tard s’ha de traduir en emoció, i és aquí quan la reacció del públic es comença a notar', diu Palmieri del seu grup.
L’efusiva personalitat d’Eddie Palmieri i la seva forma de treballar, de vegades fins i tot científica, analitzant ritmes i cadències, l’ha convertit en un excepcional músic que, fins i tot, ha estat cridat per col.laborar en projectes de free – jazz.
La constància en el seu treball amb el latin jazz ha fet que tot al seu voltant creixi exponencialment en els últims anys, començant pel públic que assisteix als seus concerts i la seva creació musical.
Als 11 anys va prendre classes de piano clàssic i va actuar, fins i tot, al Carnagie Hall, però ell preferiex explicar la versió extra oficial, que diu que va arribar al piano gràcies al seu germà gran Charlie, que participava en típiques bandes de Latin Jazz. 'Volia ser el seu bateria, i portar aquestes caixes plenes de timbales amunt i avall, però la meva mare va dir que un músic professional no pot portar-se ell mateix els instruments. Va ser llavors quan li vaig vendre la bateria al meu oncle i vaig seure al piano per sempre més'.
Amb la inspiració de Machito, Tito Rodríguez (amb qui va actuar eventualment ), Tito Puente i altres estrelles del Manhattan's Palladium, Palmieri va fer el seu debut professional amb la Johnny Sequi's Orchestra, el 1955. Va organitzar el seu grup, La Perfecta, després de trobar-se amb el trombonista Barry Rogers al Triton club, un altre dels antològics clubs novaiorquesos per ballar de l’època. Els dos van instaurar una banda composta per dos trombons, flauta, piano, baix i percussions llatines. L’orquestra ràpidament es va fer popular, dominada pel so de la trompeta. El 1973, va guanyar un Grammy. Més tard, va retornar als salons de ball, per tornar definitivament al jazz llatí el 1994, enregistrant ‘Palmas’, i instaurant, juntament amb NARAS, el premi Grammy de Jazz Llatí.
Març 2004
Imatges
Image
