Natural de Baltimore (Maryland), on va néixer el 1940. Els seus pares eren propietaris del Club 'The North End Lounge', fet que orientà al jove Bartz cap al Jazz. Va estudiar música al Conservatori Peabody de Baltimore i a l'Escola Julliard de Nova York. Va iniciar la seva carrera professional ben aviat treballant, a mitjans dels anys setanta, amb el grup de Max Roach i Abbey Lincoln. La seva següent feina va ser al costat del gran mestre Art Blakey, amb qui enregistrà 'Soulfinger' (1965), el seu primer disc com sideman, encara que va haver d’esperar dos anys per gravar per primera vegada com a líder 'Libra' (1967).
L'any 1968 es va associar amb McCoy Tyner, que Bartz descriu com 'una profunda influència'. Un any més tard va treballar breument amb Max Roach, amb qui va gravar 'Members don't get weary' (Atlantic Records), i es va unir al 'Jazz Workshop' de Charlie Mingus, treballant al costat de Rahsaan Roland Kirk i Eric Dolphy.
El 1970 va substituir a Wayne Shorter a la banda de Miles Davis, la qual cosa va constituir, segons Bartz, 'una experiència de ruptura, ja que va ser la primera vegada que tocava música elèctrica'.
Durant els 70’s va dirigir els seus propis grups, amb un important nombre d’enregistraments com: 'Another earth', 'Home', 'JuJu', 'Street Long', 'I Have known rivers'... Al 1977, es convertí en artista exclusiu del segell Capitol, per qui va enregistrar 'Music is my sanctuary' (1977) i 'Love Affair' (1978). Tot seguit, Gary va editar 'Bartz' (1979) per a la companyia Arista, últim àlbum com a líder durant els següents nou anys.
A finals dels 80’s i principis dels 90’s va enregistrar a les companyies Steeplechase, Candid i Timeless, iniciant al 1995 la seva relació amb la discogràfica Atlantic, amb el treball 'The Red and Orange Poems', el seu projecte més transcendent i de millor crítica en 14 anys. El seu següent disc, 'The Blues Chronicicles-Tales of life', va aparèixer al mercat al 1996. Les darreres grabacions de Bartz amb el quartet que es presentarà al Festival, s’han enregistrat en directe al club de Jazz Standard, editades per OYO-El Delirio.
En una època dominada per joves artistes als qui el marketing converteix en estrelles de la nit al dia, la carrera de Gary Bartz ha seguit la progressió habitual als grans 'jazzmen' dels anys quaranta, cinquanta i seixanta. Partint inicialment de l’univers musical creat per Charlie Parker, Gary Bartz ha integrat els ensenyaments rebuts dels seus grans ídols, significativament de John Coltrane i de Sonny Rollins per produir, a la seva època de maduresa personal i musical, un dels discursos més creatius i sòlids del panorama del Jazz actual, conjugant el classicisme amb la modernitat, el respecte a la tradició amb la curiositat creativa, l’energia vital amb la relaxació interior.
Febrer 2001
