Bio
Nascut a l’Havana el 1948, de ben petit destaca com a nen prodigi tocant el clarinet i el saxofon amb l’Orquestra Simfònica Nacional de Cuba.
En 1967, juntament amb Chucho Valdés, funda la renovada Orquesta Cubana de Música Moderna, que dirigirà personalment durant 2 anys. Vuit dels membres més joves de l’orquestra, formaven eventualment un grup anomenat Irakere, amb una explosiva mixtura de jazz, rock, clàssica i música tradicional cubana que fins aleshores no s’havia escoltat mai. Irareke va tocar en el 78 a N.Y. i al Festival de Montreaux, fent història ja que seran els primers músics de l'era Castro que enregistren per a un segell discogràfic nord-americà.
D’Rivera demana asil polític als Estats Units en el 81, després de fer una gira per Espanya, i mai més tornarà a Cuba. Des que deixa el seu país Paquito D’Rivera agafarà el rol d’ambaixador socio-cultural del seu país, viatjant per tot el món amb els seus propis grups i amb la Big-Band que dirigeix, creant i promocionant un estil que va des de Mozart fins el Be Bop.
En aquest sentit cal dir que com a músic de música clàssica fa diferents presentacions com a solista entre les que s’inclouen les actuacions amb la National Symphony Orchestra (USA), Brooklyn Fhilarmonich, Bronx Arts Ensemble, Orquesta Simón Bolívar, Florida Philarmònic i la Orquesta Sinfónica Nacional de Costa Rica entre d’altres. En la seva Missió d’acostar la música llatino-americana al que s’anomena “Classical Arena”, estrena una composició pròpia, “Aires Tropicales”, amb el Aspen Wind Quintet a N.Y. l’any 1994, convertint-se amb un clàssic del repertori de la majoria de bandes nord-americanes de quintets de vent, incloent-hi el prestigiós New York Wind Quintet. Paquito també ha fet arranjaments i adaptacions d’altres obres de cambra, i actualment està composant una òpera per a la Bronx Arts Ensemble Ortchestra.
Nascut a l’Havana el 1948, de ben petit destaca com a nen prodigi tocant el clarinet i el saxofon amb l’Orquestra Simfònica Nacional de Cuba.
En 1967, juntament amb Chucho Valdés, funda la renovada Orquesta Cubana de Música Moderna, que dirigirà personalment durant 2 anys. Vuit dels membres més joves de l’orquestra, formaven eventualment un grup anomenat Irakere, amb una explosiva mixtura de jazz, rock, clàssica i música tradicional cubana que fins aleshores no s’havia escoltat mai. Irareke va tocar en el 78 a N.Y. i al Festival de Montreaux, fent història ja que seran els primers músics de l'era Castro que enregistren per a un segell discogràfic nord-americà.
D’Rivera demana asil polític als Estats Units en el 81, després de fer una gira per Espanya, i mai més tornarà a Cuba. Des que deixa el seu país Paquito D’Rivera agafarà el rol d’ambaixador socio-cultural del seu país, viatjant per tot el món amb els seus propis grups i amb la Big-Band que dirigeix, creant i promocionant un estil que va des de Mozart fins el Be Bop.
En aquest sentit cal dir que com a músic de música clàssica fa diferents presentacions com a solista entre les que s’inclouen les actuacions amb la National Symphony Orchestra (USA), Brooklyn Fhilarmonich, Bronx Arts Ensemble, Orquesta Simón Bolívar, Florida Philarmònic i la Orquesta Sinfónica Nacional de Costa Rica entre d’altres. En la seva Missió d’acostar la música llatino-americana al que s’anomena “Classical Arena”, estrena una composició pròpia, “Aires Tropicales”, amb el Aspen Wind Quintet a N.Y. l’any 1994, convertint-se amb un clàssic del repertori de la majoria de bandes nord-americanes de quintets de vent, incloent-hi el prestigiós New York Wind Quintet. Paquito també ha fet arranjaments i adaptacions d’altres obres de cambra, i actualment està composant una òpera per a la Bronx Arts Ensemble Ortchestra.
Fins el moment, continua tocant sempre que pot amb orquestres simfòniques, destacant últimament els tres concerts amb la Costa Rica National Orchestra, que va celebrar el seu centenari, també enregistra un àlbum homenatge a Gershwin.
Fonamentalment però, cal considerar a D’Rivera com a pioner del Latin-Jazz.
Com a solista ofereix una implacable interpretació tant en la tècnica com amb sensibilitat musical, atrevint-se a improvisar fins i tot en concerts amb orquestres dirigides per altres. D’Rivera i el seu quintet són capaços de fusionar el jazz i els ritmes del Carib amb cada un dels músics, interpretant i improvisant per arribar a una comunió musical conjunta.
En 1991 rep el "Lifetime Achievement Award" per la seva contribució a la música llatina, conjuntament amb Dizzy Gillespie i Gato Barbiere; en el 97 rep el Grammy Award de NARAS com a "millor executant de Latin Jazz" pel seu treball discogràfic “Portraits of Cuba”, i és nomenat altre cop per un Grammy Award pel disc “Live at Manchester Craftsmen’s Guild”.
En els últims anys les aparicions en prensa de Paquito han estat continuades, surtin a les revistes més prestigioses.
En aquest últim any ha interpretat diversos concerts a USA amb la National Orchestra en el Kennedy Center i amb la Brooklyn Philarmonic, amb qui va interpretar un concert amb temes de Francis Lloyd Weber.
Actualment és el director artístic de la New Jersey Chamber Music Society Jazz Series. També està escribint una novel·la, cal dir que editat en el 98 hi ha la seva autobiografia (Planeta) que té un pròleg de Cabrera Infante, autor que ha estat premiat recentment amb el Cervantes.
En 1967, juntament amb Chucho Valdés, funda la renovada Orquesta Cubana de Música Moderna, que dirigirà personalment durant 2 anys. Vuit dels membres més joves de l’orquestra, formaven eventualment un grup anomenat Irakere, amb una explosiva mixtura de jazz, rock, clàssica i música tradicional cubana que fins aleshores no s’havia escoltat mai. Irareke va tocar en el 78 a N.Y. i al Festival de Montreaux, fent història ja que seran els primers músics de l'era Castro que enregistren per a un segell discogràfic nord-americà.
D’Rivera demana asil polític als Estats Units en el 81, després de fer una gira per Espanya, i mai més tornarà a Cuba. Des que deixa el seu país Paquito D’Rivera agafarà el rol d’ambaixador socio-cultural del seu país, viatjant per tot el món amb els seus propis grups i amb la Big-Band que dirigeix, creant i promocionant un estil que va des de Mozart fins el Be Bop.
En aquest sentit cal dir que com a músic de música clàssica fa diferents presentacions com a solista entre les que s’inclouen les actuacions amb la National Symphony Orchestra (USA), Brooklyn Fhilarmonich, Bronx Arts Ensemble, Orquesta Simón Bolívar, Florida Philarmònic i la Orquesta Sinfónica Nacional de Costa Rica entre d’altres. En la seva Missió d’acostar la música llatino-americana al que s’anomena “Classical Arena”, estrena una composició pròpia, “Aires Tropicales”, amb el Aspen Wind Quintet a N.Y. l’any 1994, convertint-se amb un clàssic del repertori de la majoria de bandes nord-americanes de quintets de vent, incloent-hi el prestigiós New York Wind Quintet. Paquito també ha fet arranjaments i adaptacions d’altres obres de cambra, i actualment està composant una òpera per a la Bronx Arts Ensemble Ortchestra.
Nascut a l’Havana el 1948, de ben petit destaca com a nen prodigi tocant el clarinet i el saxofon amb l’Orquestra Simfònica Nacional de Cuba.
En 1967, juntament amb Chucho Valdés, funda la renovada Orquesta Cubana de Música Moderna, que dirigirà personalment durant 2 anys. Vuit dels membres més joves de l’orquestra, formaven eventualment un grup anomenat Irakere, amb una explosiva mixtura de jazz, rock, clàssica i música tradicional cubana que fins aleshores no s’havia escoltat mai. Irareke va tocar en el 78 a N.Y. i al Festival de Montreaux, fent història ja que seran els primers músics de l'era Castro que enregistren per a un segell discogràfic nord-americà.
D’Rivera demana asil polític als Estats Units en el 81, després de fer una gira per Espanya, i mai més tornarà a Cuba. Des que deixa el seu país Paquito D’Rivera agafarà el rol d’ambaixador socio-cultural del seu país, viatjant per tot el món amb els seus propis grups i amb la Big-Band que dirigeix, creant i promocionant un estil que va des de Mozart fins el Be Bop.
En aquest sentit cal dir que com a músic de música clàssica fa diferents presentacions com a solista entre les que s’inclouen les actuacions amb la National Symphony Orchestra (USA), Brooklyn Fhilarmonich, Bronx Arts Ensemble, Orquesta Simón Bolívar, Florida Philarmònic i la Orquesta Sinfónica Nacional de Costa Rica entre d’altres. En la seva Missió d’acostar la música llatino-americana al que s’anomena “Classical Arena”, estrena una composició pròpia, “Aires Tropicales”, amb el Aspen Wind Quintet a N.Y. l’any 1994, convertint-se amb un clàssic del repertori de la majoria de bandes nord-americanes de quintets de vent, incloent-hi el prestigiós New York Wind Quintet. Paquito també ha fet arranjaments i adaptacions d’altres obres de cambra, i actualment està composant una òpera per a la Bronx Arts Ensemble Ortchestra.
Fins el moment, continua tocant sempre que pot amb orquestres simfòniques, destacant últimament els tres concerts amb la Costa Rica National Orchestra, que va celebrar el seu centenari, també enregistra un àlbum homenatge a Gershwin.
Fonamentalment però, cal considerar a D’Rivera com a pioner del Latin-Jazz.
Com a solista ofereix una implacable interpretació tant en la tècnica com amb sensibilitat musical, atrevint-se a improvisar fins i tot en concerts amb orquestres dirigides per altres. D’Rivera i el seu quintet són capaços de fusionar el jazz i els ritmes del Carib amb cada un dels músics, interpretant i improvisant per arribar a una comunió musical conjunta.
En 1991 rep el "Lifetime Achievement Award" per la seva contribució a la música llatina, conjuntament amb Dizzy Gillespie i Gato Barbiere; en el 97 rep el Grammy Award de NARAS com a "millor executant de Latin Jazz" pel seu treball discogràfic “Portraits of Cuba”, i és nomenat altre cop per un Grammy Award pel disc “Live at Manchester Craftsmen’s Guild”.
En els últims anys les aparicions en prensa de Paquito han estat continuades, surtin a les revistes més prestigioses.
En aquest últim any ha interpretat diversos concerts a USA amb la National Orchestra en el Kennedy Center i amb la Brooklyn Philarmonic, amb qui va interpretar un concert amb temes de Francis Lloyd Weber.
Actualment és el director artístic de la New Jersey Chamber Music Society Jazz Series. També està escribint una novel·la, cal dir que editat en el 98 hi ha la seva autobiografia (Planeta) que té un pròleg de Cabrera Infante, autor que ha estat premiat recentment amb el Cervantes.
Febrer'99
Imatges
Image
