Bio
Violí
Jean Luc Ponty va néixer en una família de músics clàssics al setembre de 1942 a Avranches (França). El seu pare ensenyava violí i la seva mare piano. Als setze anys, va ser admès al Conservatoire National Superieur de Musique de Paris. Va ser llavors quan va descobrir el jazz a partir dels clubs. El primer any ja era el primer de la promoció, i ràpidament va entrar a formar part d’una de les més importants orquestres simfòniques, Les Concerts Lasmoureux, on va tocar durant tres anys. Però a ell l’atreia el Jazz. Primer va començar tocant el clarinet i el saxo alt a una banda de jazz de l’institut, però la seva passió creixia constantment escoltant discos de Miles Davis i John Coltrane. Després va prendre part en jams amb músics professionals europeus i americans, aquesta vegada ja amb el violí.
Al principi el violí era un handicap, perquè no era vist com un instrument de jazz modern, i la crítica l’equiparava amb Stephane Grapelli, però va ser el vigorós estil de Stuff Smith que el va fer ressorgir. El frasejat de Ponty cada cop era més influenciat per trompetistes de jazz o pianistes de la era be-bop, i va desenvolupar un estil que descartava el vibrato per un só més directe. Els crítics van dir que era el primer violinista que transmetia la mateixa sensació que un saxofonista.
La fama de Ponty, va créixer ràpid. Al 1964, quan tenia 22 anys, va editar el seu àlbum de debut en solitari amb Phillips, ‘Jazz Long Playing’. Al 1966, un àlbum en directe anomenat ‘Violin Summit’, va reunir a Stuff Smith, Stephane Grapelli, Svend Asmussen i Jean Luc Ponty a Basilea, Suïssa. Al 1967 John Lewis, va convidar Ponty i els demés violinistes a recrear el mateix concert durant el Festival de Monterrey a Califòrnia, però només van assistir Jean Luc i Amussen.
De tornada a Europa va gravar més àlbums que anaven captant més adeptes i millors crítiques, el que va fer que fos sol·licitat per multitud d’artistes que volien a Ponty als seus projectes, com Frank Zappa, Elton John o John McLaughlin. Al 68 Ponty i Zappa, col·laboren a un àlbum anomenat ‘King Kong’.
Al 1973 Zappa convida Ponty a col·laborar en el projecte ‘Mothers of Invention’, amb el que va estar durant set mesos de gira. Després va ser John Mclaughin qui el va reclutar a les seves files, amb la Mahavishnu Orchestra, amb qui Ponty va actuar i gravar.
Durant una actuació a Paris, coneix uns músics africans, i es queda bocabadat dels seus ritmes i melodies, i al 1991, grava un disc ‘Tchokola’, i fa una gira de vuit setmanes per USA i Canadà.
Al 95, enregistra un àlbum amb Al DiMeola i Stanley Clarke amb el grup The Rit of Strings. Un any més tard recupera la seva banda original americana, per fer les actuacions de la antologia de la seva obra editada sota el títol de ‘Le Voyage’. Un d’aquest concerts davant de 6.000 persones es va enregistrar i editar sota el títol de ‘Live at Chene Park’.
A partir del 97, Ponty uneix les bandes africanes i la americana per crear un nou estil i nova forma de fusió, actuant a la majoria de grans festivals del món.
Jean Luc Ponty va néixer en una família de músics clàssics al setembre de 1942 a Avranches (França). El seu pare ensenyava violí i la seva mare piano. Als setze anys, va ser admès al Conservatoire National Superieur de Musique de Paris. Va ser llavors quan va descobrir el jazz a partir dels clubs. El primer any ja era el primer de la promoció, i ràpidament va entrar a formar part d’una de les més importants orquestres simfòniques, Les Concerts Lasmoureux, on va tocar durant tres anys. Però a ell l’atreia el Jazz. Primer va començar tocant el clarinet i el saxo alt a una banda de jazz de l’institut, però la seva passió creixia constantment escoltant discos de Miles Davis i John Coltrane. Després va prendre part en jams amb músics professionals europeus i americans, aquesta vegada ja amb el violí.
Al principi el violí era un handicap, perquè no era vist com un instrument de jazz modern, i la crítica l’equiparava amb Stephane Grapelli, però va ser el vigorós estil de Stuff Smith que el va fer ressorgir. El frasejat de Ponty cada cop era més influenciat per trompetistes de jazz o pianistes de la era be-bop, i va desenvolupar un estil que descartava el vibrato per un só més directe. Els crítics van dir que era el primer violinista que transmetia la mateixa sensació que un saxofonista.
La fama de Ponty, va créixer ràpid. Al 1964, quan tenia 22 anys, va editar el seu àlbum de debut en solitari amb Phillips, ‘Jazz Long Playing’. Al 1966, un àlbum en directe anomenat ‘Violin Summit’, va reunir a Stuff Smith, Stephane Grapelli, Svend Asmussen i Jean Luc Ponty a Basilea, Suïssa. Al 1967 John Lewis, va convidar Ponty i els demés violinistes a recrear el mateix concert durant el Festival de Monterrey a Califòrnia, però només van assistir Jean Luc i Amussen.
De tornada a Europa va gravar més àlbums que anaven captant més adeptes i millors crítiques, el que va fer que fos sol·licitat per multitud d’artistes que volien a Ponty als seus projectes, com Frank Zappa, Elton John o John McLaughlin. Al 68 Ponty i Zappa, col·laboren a un àlbum anomenat ‘King Kong’.
Al 1973 Zappa convida Ponty a col·laborar en el projecte ‘Mothers of Invention’, amb el que va estar durant set mesos de gira. Després va ser John Mclaughin qui el va reclutar a les seves files, amb la Mahavishnu Orchestra, amb qui Ponty va actuar i gravar.
Durant una actuació a Paris, coneix uns músics africans, i es queda bocabadat dels seus ritmes i melodies, i al 1991, grava un disc ‘Tchokola’, i fa una gira de vuit setmanes per USA i Canadà.
Al 95, enregistra un àlbum amb Al DiMeola i Stanley Clarke amb el grup The Rit of Strings. Un any més tard recupera la seva banda original americana, per fer les actuacions de la antologia de la seva obra editada sota el títol de ‘Le Voyage’. Un d’aquest concerts davant de 6.000 persones es va enregistrar i editar sota el títol de ‘Live at Chene Park’.
A partir del 97, Ponty uneix les bandes africanes i la americana per crear un nou estil i nova forma de fusió, actuant a la majoria de grans festivals del món.
Febrer 2000
Imatges
Imagen
Licensed under Tots els drets reservats
por Ines Kaiser
