Bio
Comença a actuar a la seva ciutat, Viena, a l’edat de setze anys. Treballant com a bateria de Jazz i ballarí de Claqué, es paga els seus estudis de música, dansa, cant i també d’interpretació.
Després d’actuar a la majoria de festivals de Jazz europeus i de fer diverses aparicions televisives, Pollack, és llogat per la Manhattan Tap, a New York. Un cop allà, a part de fer moltes actuacions i diverses gires, aprofundeix als seus estudis de Jazz i música.
EL seu treball, com a solista, coreògraf i claquetista, inclou noms com: Ray Brown, Danilo Perez, Gregory Hines, Carol Channing, Jimmy Slide, Savion Glover, Tania Maria, Los Munequitos de Matanzas (Cuba), ....
Algunes de les actuacions més destacades són les del JVC i Panasonic Jazz Festival a New York; London’s Saddler-Wells West End Theatre; Edinburg, Festival Alternatiu, o Vienna'Konzerthaus....
Pollak és reconegut per la seva capacitat d’improvisació i la seva forma d’interpretar, tant amb el claqué com amb el ball corporal i la veu, i per ser un autèntic ballarí de la tradició Afrocubana. Agraeix la seva gran influencia a Buster Brown, per ser una inacabable font d’inspiració.
Després d’actuar a la majoria de festivals de Jazz europeus i de fer diverses aparicions televisives, Pollack, és llogat per la Manhattan Tap, a New York. Un cop allà, a part de fer moltes actuacions i diverses gires, aprofundeix als seus estudis de Jazz i música.
EL seu treball, com a solista, coreògraf i claquetista, inclou noms com: Ray Brown, Danilo Perez, Gregory Hines, Carol Channing, Jimmy Slide, Savion Glover, Tania Maria, Los Munequitos de Matanzas (Cuba), ....
Algunes de les actuacions més destacades són les del JVC i Panasonic Jazz Festival a New York; London’s Saddler-Wells West End Theatre; Edinburg, Festival Alternatiu, o Vienna'Konzerthaus....
Pollak és reconegut per la seva capacitat d’improvisació i la seva forma d’interpretar, tant amb el claqué com amb el ball corporal i la veu, i per ser un autèntic ballarí de la tradició Afrocubana. Agraeix la seva gran influencia a Buster Brown, per ser una inacabable font d’inspiració.
Febrer’99